Científica de formació i de cor, admiradora acèrrima dels raonaments ben estructurats i complexos, quan una experiència sensorial produeix connexions instantànies i intenses que no passen pel pensament racional no puc sinó esbossar un somriure de sorpresa genuïna, quasi infantil.
La música sol tindre aquest poder i recorde exactament on estava quan vaig escoltar per primera vegada dues dones del mediterrani, dues dones fortes, dues dives de la música, cantar Trigales verdes, La mort de na Margalida: Maria del Mar Bonet i Martirio. Per als qui no coneguen la història d’aquesta cançó popular mallorquina, La mort de na Margalida va ser tràgica. Pertanyia a la classe més humil i va morir en 1910 atropellada per una maquinària agrícola; no obstant això, no va ser fins a dies després, un 16 de gener, que es van assabentar la seua família i el seu promés Sebastià i van reclamar el cos per a donar-li una fi digna. Sebastià va voler que se la recordara i va encarregar al glossador del poble mestre Bartomeu Memes una cançó. Una cançó que portaria l’enganxosa melodia de la milonga andalusa Trigales Verdes.
Quan Maria de la Mar Bonet i Martirio canten a duo la cançó sona a mediterrani i a mestissatge. La milonga andalusa arranca la cançó, els sons amplis amb accent andalús, la guitarra quasi morisca, la música brilla com si de sobte el sol entrara a dolls. Després canvia, sona una guitarra més suau, mallorquina; el so canvia, el català sigmatitzat de Maria sona a mar i a melancolia. El final de la cançó mallorquina a dues veus posa els pèls de punta i deixa una imatge final d’un mediterrani ric en sabers i unit per la tradició i la cultura compartides, i per la força de les seues dones.
El mediterrani és això, música, art i tradició, i entorn únic que hem de cuidar i potenciar coste el que coste. Però és també ciència, tecnologia i futur, i igual que la milonga andalusa reconvertida en cançó mallorquina, aquesta ciència ha de ser inclusiva, participativa i feminitzada.
I quan pense en aquesta ciència mediterrània que volem i en preservar l’entorn que tenim, ja no pense en bladers verds sinó en safrà roig. El safrà és el producte agrícola d’alt valor més car del món i, encara que el seu origen és asiàtic, va ser a Grècia on botànics assiris el van cultivar per primera vegada en el segle VII a. C. A partir d’ací ha estat present en la història de tots els països banyats pel Mediterrani, en els seus plats, ungüents i medicines. I han sigut quasi sempre mans femenines les encarregades de recollir les flors i seleccionar una a una els delicats estigmes carmesins: a Castella-la Manxa, Grècia, el Marroc, Tunísia… Fins a tal punt ha sigut important en la història que tindre les mans tacades de roig es va considerar durant molt de temps i en moltes cultures mediterrànies com a símbol de benestar econòmic.
Per tot això és quasi justícia poètica que foren dues dones: una grega, la Dra. Maria Tsimidouy, i una espanyola manxega, la Dra. Marta Roldán Medina, les encarregades de portar el safrà al futur. Tot això gràcies al finançament del programa de Cooperació Europea en Ciència i Tecnologia (COST), a través de la creació d’un consorci d’investigació format per 20 països europeus, juntament amb països confrontants no europeus com ara Egipte, el Marroc i l’Azerbaidjan.
Millora del cultiu, traçabilitat, desenvolupament d’eines de determinació d’adulteració i origen del safrà. Desenvolupament d’una xarxa d’investigació col·laborativa sobre l’organització estructural del genoma del safrà, generació de dades proteòmiques, genòmiques i d’empremta genètica, que permeten millores genètiques i lluitar contra les malalties que afecten el cultiu. I finalment i no menys important, generació de materials educatius per a portar la història, la tradició i els nous descobriments sobre el safrà a les escoles i a la societat. No és música exactament, però el seu projecte té ritme i cadència, i produeix en la meua aquest mateix sentiment primari de felicitat quan l’observe en conjunt.
Els programes de cooperació existeixen, les oportunitats de fer ciència mediterrània col•laborativa amb mirada femenina també, però per desgràcia, els exemples són escassos. Això ens hauria de servir de reflexió. Sabem que les investigadores són ací igual que les seues idees, però és evident la necessitat de teixir xarxes de contactes, crear associacions d’investigadores del Mediterrani, grups de treball, etc. Hem de conéixer-nos per a generar les melodies, les interaccions, debatre sobre les idees i amb tot això optar als fons de finançament existents i crear la música de la ciència. Mentre no aconseguim això, navegarem a soles o acabarem navegant més enllà del Mare Nostrum a la recerca de col·laboracions.
