El parasitisme és l’estratègia vital més estesa al món viu. Es podria dir que els paràsits representen el grup més nombrós d’espècies del planeta i òbviament formen part integral de la biodiversitat. Com diu Carl Zimmer en el seu llibre Paràsits (Capitán Swing, Madrid, 2016), un ecosistema sa està ple de paràsits. Tot i aquesta aparent ubiqüitat, els paràsits formen part de la “biodiversitat amagada”, ja que el nostre interès cap a ells el causa sobretot el seu efecte perniciós sobre animals domèstics, cultius i l’ésser humà, i perquè, a causa de la seva petita grandària , solen passar desapercebuts. Així i tot, és encoratjador constatar que, en els últims anys, hi ha un creixent interès en aquests organismes, no només pel seu valor intrínsec i el seu paper clau en el funcionament dels ecosistemes, sinó per la fascinació intel·lectual que sovint susciten (pensem, per exemple, en com el Plasmodium falciparum, que causa la malària, aconsegueix evadir una vegada i una altra la nostra resposta immune, o com el Toxoplasma gondii és capaç de modificar la nostra conducta).
“Sabem que hi ha més d’una desena d’espècies de metazous paràsits que, increïblement, viuen en la superfície externa dels cetacis com en l’espiracle, la comissura bucal, l’òrbita ocular o l’orifici urogenital, llocs tots ells bastant protegits de l’envit dels corrents”
Hi ha un interès de conservació afegit en el cas dels paràsits que infecten espècies carismàtiques que es troben amenaçades, com els cetacis. A la mar Mediterrània hi ha 8 espècies de cetacis, 7 dofins i un rorqual, la fauna paràsita es coneix bastant bé gràcies al treball en el nostre laboratori de zoologia marina de la Universitat de València des de fa diverses dècades. L’estudi dels paràsits de cetacis no és senzill a causa del caràcter ocasional dels avaraments, que impedeix optimitzar les estratègies de mostrejos.
A més, el caràcter oceànic de molts cetacis fa inviable qualsevol estudi experimental per investigar la biologia dels seus paràsits (per exemple, elucidar els seus cicles vitals complets). Tot i així, sabem que hi ha més d’una desena d’espècies de metazous paràsits que, increïblement, viuen en la superfície externa dels cetacis com en l’espiracle, la comissura bucal, l’òrbita ocular o l’orifici urogenital, llocs tots ells bastant protegits de l’envit dels corrents.
Sabem també que en almenys una trentena d’espècies viuen dins dels cetacis, en llocs tan diversos com el tracte digestiu, els pulmons, els ronyons, les glàndules mamàries, el greix subcutani… fins i tot el penis. Aquesta diversitat “amagada” es va adquirir en gran mesura després que els ancestres de cetacis colonitzaren el medi marí. La història evolutiva d’aquestes associacions és fascinant. Molt probablement, la gran majoria de paràsits dels ancestres terrestres dels cetacis no van ser capaços d’ajustar els seus cicles vitals al nou entorn aquàtic i es van extingir.
Per tant, d’on procedeixen els paràsits que trobem actualment en els cetacis? Les evidències existents, obtingudes en el nostre laboratori durant les últimes dues dècades, indiquen que els paràsits de cetacis tenen un origen marí. És a dir, que els “protoparàsits” colonitzar els cetacis a partir de hostes amb els que coexistien en el mar. No és estrany, per tant, que la majoria de paràsits de cetacis estiguen emparentats amb paràsits de peixos, d’aus marines, o de pinnípedes (foques), amb els quals els ancestres dels cetacis compartien hàbitat. El resultat és que la fauna paràsita actual de cetacis és altament específica (de fet, sabem per endavant què paràsits van a aparèixer en els cetacis encallats a les costes de la Comunitat Valenciana).
La manera de preservar aquesta biodiversitat amagada dels paràsits, en general, i dels que infecten cetacis en particular, és considerar-los éssers mereixedors de “drets” de conservació, com ho són uns altres éssers vius amb algun grau d’amenaça. Donada la percepció negativa que tenim sobre els paràsits, pot resultar una tasca infructuosa persuadir la societat que els paràsits en perill d’extinció haurien d’entrar també en plans de conservació a l’igual que els seus hostes. No obstant això, a més del seu valor intrínsec, una altra de les dimensions positives dels paràsits és la seva feina com a marcadors naturals per descobrir multitud d’aspectes biològics dels seus hostes com el seu comportament, la dieta, la migració i distribució, etc. Per exemple, una mena de percebe que es fixa a les aletes dels dofins ens ha revelat aspectes fins ara desconeguts sobre la forma de natació dels dofins. Els científics podem ajudar a preservar tant els cetacis com els seus paràsits amb les eines de què disposem, però també hem de difondre a la societat el valor intrínsec i aplicat d’aquests éssers, més enllà del seu efecte patogen.
Mercedes Fernández Martínez i Francisco Javier Aznar Avendaño
Unitat de Zoologia Marina
Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva;
Universitat de València
