La mar Mediterrània és el nostre horitzó essencial, una escenografia d’immensitat en la qual fa milers d’anys es van aventurar els primers viatgers que escodrinyaven els seus límits. L’explotació dels seus recursos ha satisfet moltes de les necessitats dels pobles i cultures que han anat creixent en les seues ribes. La pesca és el més notable d’aquests, però també l’extracció de sal que, a més, es va aplicar en la conservació de les espècies extretes i continua sent objecte d’ús culinari i matèria primera en altres procediments industrials. Encara que els comerciants fenicis i grecs van ser els primers a establir rutes de llarg abast per a comunicar productors i consumidors, va ser l’Imperi Romà qui va aconseguir convertir-lo en un descomunal llac sota una sola autoritat. En les seues aigües es conserven restes de naus que no van arribar a la seua destinació i en les seues costes persisteixen les empremtes materials d’aquelles activitats i dels llocs que van ser plaer i treball dels qui els van habitar. Tot això és objecte de l’obligació de recuperar i conservar aqueix immens patrimoni per a recordar-nos que els pobles mediterranis compartim un passat comú. El nostre grup d’investigació, compromès en la tasca de posada en valor del passat, treballa sobre un dels aspectes que relacionen l’activitat humana i la mar en aqueix període. L’interès científic que ens motiva és analitzar amb detall la faceta productiva i arquitectònica de les vil·les hispanoromanes en la façana marítima mediterrània de l’antic territori de Saguntum, i la nostra activitat arqueològica se centra en bona part en les excavacions de la vil·la romana de Sant Gregori, a la costa de Borriana (Castelló).
En època romana una vil·la era, amb caràcter general, el conjunt d’edificis que actuaven com a seu i centre de gestió d’una explotació agrària l’objectiu de la qual era autoproveir-se i produir excedents susceptibles d’intercanvi comercial. Va haver-hi diversos tipus de vil·les, majoritàriament modestes, encara que algunes ens continuen fascinant perquè conserven, en les seues restes arquitectòniques i la seua elaborada decoració amb mosaics i pintures, el luxe i l’ostentació dels rics propietaris que les van habitar. Una variant d’aquestes hisendes va ser la vil·la marítima; la seua part residencial no és diferent del confort que caracteritza les vil·les agràries, amb el mateix nivell de modèstia o luxe respectiu. La seua ubicació costanera, a la vora de la mar, va fer que moltes d’aquestes serviren com a espais d’esbarjo i descans estiuenc, especialment a l’entorn del golf de Nàpols, tal com es continua fent avui en dia en les luxoses i exclusives zones residencials mediterrànies. Però hi ha un altre model de vil·les marítimes, són aquelles en les quals l’explotació de productes agrícoles, com ara vi i oli, coexisteix amb la criança de peixos i mariscos, una activitat d’altíssima rendibilitat econòmica.
L’aparició de vil·les marítimes va ser un fenomen característic d’Itàlia, que es localitza particularment en la costa de la mar Tirrena, les riberes de l’Adriàtic nord i especialment en el ja esmentat golf de Nàpols. La seua construcció es va adaptar a la conformació natural del litoral marí, fet que, de vegades, hi va provocar profundes alteracions. Això permet afirmar que l’urbanisme desproporcionat no és només un fenomen contemporani. En el centre i sud d’Itàlia és freqüent observar talls artificials de penya-segats, fonaments d’estructures llançades sobre la mar, esculleres col·locades a determinada distància de la costa, molls, àrees d’atracada, estanys piscícoles, nimfeus i ponts. Des d’Itàlia, el model es va estendre per les costes de la Mediterrània occidental i va arribar fins a la península Ibèrica. A diferència d’Itàlia, a Hispània no s’ha contrastat l’existència de models palatins dedicats exclusivament a l’esbarjo, i a això s’afegixen contrastos de caràcter econòmic com són l’ampliació de la producció marina a l’obtenció de sal, l’elaboració de salses i conserves de peix en salmorra o el suport estratègic a la navegació de cabotatge.
El model de vil·la marítima es va estendre des d’Itàlia per les costes de la Mediterrània occidental.
El coneixement arqueològic adquirit en la vil·la de Sant Gregori s’ha incrementat notablement en les vuit campanyes d’excavació que hem dut a terme des de 2011 amb el suport institucional de l’Ajuntament de Borriana. Les seues restes estan situades sobre la mateixa línia costanera, de cara a la mar, amb la qual mostra una relació predominant. La seua construcció està concebuda en funció del paisatge marí mitjançant llargs corredors, un estany central i un complex termal. La vil·la va estar ocupada entre el canvi d’era i el segle IV dC. Els seus diferents propietaris es van dedicar a explotar els recursos pesquers i a altres activitats agropecuàries. La ubicació envejable va facilitar-ne les tasques, i el llarg període d’ocupació demostra la bondat dels beneficis obtinguts.
Els treballs continuen aportant nous elements que amplien informació sobre les vil·les marítimes romanes amb el seu complex sistema d’explotació econòmica, i serveixen també per a completar la formació pràctica del nostre estudiantat del grau en Història i Patrimoni.
Juan José Ferrer Maestro
Catedràtic d’Història Antiga, Universitat Jaume I
Bio
