El vocable envair, segons la segona i tercera accepció de la RAE, fa referència al fet d’ocupar anormalment o irregularment un lloc, entrar i propagar-se en un medi determinat o entrar injustificadament en funcions alienes. Els sinònims apoderar-se, atacar, conquistar, dominar, saquejar… ens evoquen fets violents que alteren l’statu quo d’un moment o un espai. Pensar en «invasions» dirigeix la nostra ment a episodis turbulents de la història de la humanitat, antics o actuals, considerats èpics o dramàtics segons el punt de vista des del qual es miren. Però també ens rememoren canvis bruscos ambientals o l’aparició de noves espècies.
Les espècies es poden arribar a considerar invasores en un ecosistema donat si compleixen una sèrie de premisses: i) són introduïdes per l’ésser humà de manera voluntària o involuntària en qualsevol fase de la seua vida; ii) es troben fora del seu rang de distribució històricament conegut i més enllà de la seua àrea potencial de dispersió natural; iii) són capaces de viure i desenvolupar-se en tots els seus estadis vitals; iv) poden reproduir-se i establir noves poblacions amb la capacitat d’estendre’s en el medi natural de la nova regió, i, finalment, quan colonitzen el nou entorn, v) poden arribar a generar un impacte negatiu en les espècies i ecosistemes locals o generar perjudicis en els serveis ecosistèmics tradicionals de les àrees hoste.
El Mar Menor és un cas paradigmàtic pel que fa a la presència d’espècies al·lòctones o invasores. La memòria social reté en la seua retina paisatges lacunars d’aigües cristal·lines, bancs d’arena i praderies de fanerògames cafides de cavallets marins, raboses i llisses. Ambients estables, construïts en el temps per espècies coexistents, que formen un entramat de relacions en equilibri. Des d’un enfocament antropocèntric tendim a identificar com a referent la visió individual de l’ecosistema, assumint com a vàlid el paisatge i les espècies dels nostres records. No obstant això, els canvis en l’ecosistema lacunar han sigut continus els últims segles, més enllà de l’escala temporal humana. La presència o dominància d’unes o altres espècies són el fruit de les condicions ambientals de cada època. Les que considerem emblemàtiques en l’actualitat poden haver sigut estranyes en temps passats.
A la vista dels criteris que determinen les espècies invasores, no totes les descrites com d’entrada recent en el Mar Menor s’han de considerar en aquesta categoria, encara que el seu comportament ens incite a identificar-les com a invasores. És el cas de la coleta (Caulerpa prolifera) o l’acàlef cresp (Cotylorhiza tuberculata) habituals de les zones pròximes mediterrànies, van entrar en la llacuna en èpoques relativament recents a causa d’un procés d’expansió dels seus límits de distribució, encara que, forçats per l’acció humana que va provocar la relaxació de la barrera de la salinitat. El seu desenvolupament va ser fruit dels condicionants ambientals determinats per l’activitat humana i, al seu torn, la seua presència és un motor de canvis paisatgístics.
El Mar Menor, després de la crisi d’eutrofització per abocament de nutrients, s’ha convertit en una llacuna transformada, abusada i maltractada, i és un punt calent d’espècies al·lòctones i invasores que vénen, van, i unes quants s’hi queden. Entre aquestes, la cloïssa Fulvia fragilis, va aparèixer dècades arrere i va arribar a ser molt abundant. D’altres, com el llimac pelut (Bursatella leachii), es va introduir en la llacuna fa uns quants anys i va generar alarma social entre els usuaris. Totes dues són considerades invasores en el Mediterrani i actualment amb poblacions relegades a causa de les noves condicions extremes i canviants de la llacuna. Però són aquestes noves condicions les que han afavorit l’aparició i el desenvolupament extraordinari de desenes d’espècies, entre les quals el cuc serpúlid Hydroides elegans, responsable de les agregacions massives aparegudes en la línia de flotació de les embarcacions de la llacuna dies després de l’aflorament de la massa d’aigua anòxica que va provocar la mort massiva de peixos i les imatges de la qual van impactar la societat. Així mateix, espècies com el voraç cranc blau (Callinectes sapidus) han trobat en aquest ambient alterat un enclavament òptim.
El gran «invasor», vehicle o responsable de la introducció, per acció o per omissió, de desenes d’espècies procedents d’altres zones geogràfiques o d’altres ambients, és l’ésser humà.
Les conseqüències de l’entrada i creixement massiu d’una espècie al·lòctona o invasora ha de tenir una lectura àmplia en termes de funcionalitat ecològica. Aquestes espècies, la presència i desenvolupament de les quals respon als canvis ambientals, poden acomplir una funció en l’ecosistema i ser elements clau en la regulació de certs processos. Com a exemple, l’anèl·lid invasor Hydroides dianthus va protagonitzar un esdeveniment de creixement massiu després dels recents episodis d’anòxia ocorreguts en la llacuna. El seu comportament alimentari suspensívor facilita la retirada de partícules orgàniques en la columna d’aigua, cosa que ajuda a mantenir la transparència. Així mateix, la construcció dels tubs calcaris d’aquest invertebrat pot actuar com a fixador de CO3Ca i compensar en part els processos derivats de la descomposició de matèria orgànica i pèrdua de CO2 associada a l’eutrofització. A més, la formació d’agregacions generades pel creixement massiu de aquests tubs sobre un sediment fangós i anòxic afavoriria l’heterogeneïtat del substrat i en facilitaria l’oxigenació, aspecte positiu. No obstant això, aquestes mateixes agregacions creixen sobre les conquilles d’espècies emblemàtiques com la nacra (Pinna nobilis), li bloquegen les valves i provoquen la mort dels exemplars afectats. De la mateixa manera, creixen sobre infraestructures submergides i generen perjudicis econòmics.
L’anàlisi dels pros i contres del comportament i funció que les espècies exerceixen sobre l’ecosistema en cada moment és indispensable per a entendre l’evolució dels processos en situacions tan crítiques com l’existent al Mar Menor. Aquest coneixement ha de formar part de la fórmula per a actuar des de les premisses de la gestió adaptativa. Moltes d’aquestes espècies, de caràcter oportunista, dominants en l’actualitat, desapareixeran o reduiran les poblacions de manera natural tan bon punt canvien les condicions ambientals de la llacuna.
No obstant això, cal no oblidar que la principal espècie en expansió, el gran «invasor», vehicle o responsable de la introducció, per acció o per omissió, de desenes d’espècies procedents d’altres zones geogràfiques o d’altres ambients, és l’ésser humà. El modus operandi d’aquesta espècie –la nostra–, és la sobreexplotació, la transformació i l’alteració, que causen la degradació extrema de l’ecosistema lacunar. Som una espècie devoradora i oportunista, en un clar procés d’autodestrucció per estupidesa. És difícil trobar en la natura un altre exemple d’espècie amb un comportament tan suïcida com la nostra, ecològicament parlant.
Parafrasejant el catedràtic de Zoologia Juan Junoy, que, al seu torn, parafrasejava Faust de Goethe: «Si l’ésser humà és el més bestial de les bèsties, la nostra espècie ha de ser considerada la més invasora dels invasors. Des d’aquest punt de vista sembla tenir poc sentit que ens permetem catalogar les espècies al·lòctones com a “indesitjables” si no s’atenen a les regles de convivència.» Quanta raó que tens benvolgut Juan, també pel que fa al Mar Menor.
Francisca Giménez Casalduero
Investigadora del Departament de Ciències del Mar i Biologia Aplicada de la Universitat d’Alacant
Bio
